ELS AVORRIMENTS

Diari El Punt 13/08/2003.


Quan les nostres criatures afirmen sorrudament que s'avorreixen, construeixen una trista figura retòrica que il•lustra el nostre món, l'home i la seva complexitat

També aquí, com a l'Índia, o a Indonèsia, o al Pakistan, enviem les criatures als tallers, però aquí són tallers de música, de circ, de teatre, de natura o de bàsquet per esmentar només algunes de les múltiples i diverses possibilitats. Al nostre món els nostres cadells no aporten amb tristesa el seu esforç al mercat i a l'economia familiar sinó que és el mercat i l'economia familiar qui s'esforça per entretenir-los durant les llargues hores de les llargues vacances d'estiu. Ja saben: escoles, acadèmies, associacions, empreses de serveis i les diferents administracions, que ens proveeixen d'una oferta, més o menys àmplia segons la zona, d'activitats d'estiu pensades per socórrer les famílies. Per emparar les criatures desemparades a conseqüència d'uns horaris laborals excessivament dilatats, i per protegir els pares dels perills de la desbordant energia dels seus descendents. L'oferta és extensa i imaginativa. Des de muntar a cavall, fins a baixar per una tirolina, passant per totes les possibilitats de les piscines i de l'habitual assortit d'excursions, jocs i cançons; tot per proporcionar felicitat i, a vegades, encobertament, quasi vergonyosament, unes dècimes de formació. L'extensió estiuenca i festiva del món de cotó fluix que la nostra prole ja habita als hiverns. Però ai las! el ser humà, encara que es tracti d'un ser humà petit, és un ser desorientat, inquiet, contradictori, permanentment insatisfet. Els he vist, els he sentit sospirar en aquests palaus construïts a mida, proclamar que s'avorreixen, o encara més, retreure al món que s'avorreixen, que això, o allò no els agrada, que aquest joc o aquell company els cansa. No té res a veure amb el mitificat avorriment de la nostra infància, que ara -coses de la nostàlgia- evoquem fèrtil, enriquidor, com un oasi feliç, segurament perquè és l'antítesi del nostre esgotador combat actual contra l'agenda, de la nostra intensa lluita diària per aconseguir uns instants simple ment per trobar-nos tots sols amb el temps. Aquell avorriment enyorat, era, en tot cas, un avorriment ansiós, ple de possibilitats generalment inabastables, un avorriment de decandits que és precisament l'anvers, o el revers, de l'avorriment de tips que experimenten els nens ara quan afirmen que s'avorreixen. Ara, no sorgeix del neguit de veure el temps com s'allargassa, immens, sense recursos per omplir-lo, ara, en primera persona del singular, és una forma verbal simptomàtica, d'arquetip, de caricatura. Un avorriment més proper al fàstic que a l'ensopiment. Cada vegada que es pronuncia agreuja la crisi i es descobreix el fracàs, l'enorme malentès que conrea la nostra societat en la seva relació amb la infància. Consentits, sobrats de possibilitats, però a la vegada i qui sap si precisament per aquesta raó, víctimes de la inhibició paterna, el seu és un avorriment que més que viure'l amb un cert desassossec però resignadament, suportant-lo com se suporten les tardes de pluja o el sol abrasador d'aquest estiu, és un avorriment reivindicatiu. Ens el retreuen, ens en fan responsables. No en tenen la culpa, entre tots els hem fet entendre que la resta dels mortals habitem la terra per entretenir-los i ens reclamen que acomplim les nostres obligacions contractuals. A l'escola la informació, la formació, s'ha de subministrar en capsuletes de colors que han d'ingerir sense adonar-se'n. Tot ha de ser divertit, lúdic, tot s'ha d'oferir embolcallat d'un enorme afany imaginatiu perquè esdevingui profitós sense semblar-ho, sense convocar mai el seu esforç, la seva concentració, el seu -valga'm déu!- sacrifici. Les nombroses matèries extraescolars, que més que als nens tenen atrafegats els progenitors, s'han d'impartir amb tècniques de clown encara que es tracti de mecanografia, i durant els caps de setmana s'han d'esgotar tots els recursos per evitar que els prínceps sospirin i pronunciïn la frase fatídica. I quan això s'esdevé, quan les nostres criatures afirmen sorrudament que s'avorreixen, construeixen una trista figura retòrica que il•lustra el nostre món, l'home i la seva complexitat. I és que ni tots els tallers, ni tots els avorriments, deuen ser iguals.